La FUNDACIÓ PINTOR JOSEP AMAT es va constituir el dia de Sant Jordi de l'any 2001 amb la finalitat de promoure l'estudi, conservació i divulgació de l'obra realitzada pel pintor Josep Amat i Pagès (1901-1991).

No hi ha una opinió unànime per a definir la pintura d’Amat. Potser una primera adscripció la va expressar el crític Rafael Benet el 1935, al definint-lo dins del grup de pseudo-fauves, i dins d’aquest grup, el defineix com el més “el més graciós, el més traçut“. Alberto del Castillo el 1952 el definia dins del impressionisme, i més tard, el 1965, va més enllà i el defineix com “el més impressionista dels pintors espanyols dels nostres dies”. Però anys desprès Francesc Miralles el 1987, el qualifica com a un “postimpresionista passat pel sedàs del fauvisme”. Ja desprès de la mort del pintor, en un llibre sobre el Dibuix de Josep Amat, Francesc Fontbona afirma que “Amat, el que feia era practicar el plenairisme de colors vius amb factura àgil i esbossada”
De fet el pintor va acatar sempre disciplinadament les classificacions dels crítics, a canvi que el deixessin pintar tranquil, el seu principal interès.

La seva vida no va ser però fàcil. Primer va sofrir els estralls de la Guerra Civil,
que va esclatar tot just un mes desprès del seu casament. Després de la Guerra, un acord mai escrit amb en Joan Anton Maragall i que és va mantenir fins al final de la seva carrera pictòrica, li permeté obtenir uns certs ingressos de la Sala Parés en una difícil postguerra. Quant anys més tard l’economia ja millorava sensiblement, la seva esposa Isabel va sofrir una caiguda la deixà impossibilitada per tota la vida i aquell mateix any les obres d’obertura de l’avinguda del General Mitre obligaren a abandonar la casa que ocupava a Sant Gervasi, i amb grans sacrificis es va poder traslladar a un altre torre al Putxet, al temps que també se li presentava un problema similar a la casa que ocupava a Sant Feliu de Guíxols, i que li feia de taller sobre el Passeig.
La tranquil·litat tant esperada durant tota la seva vida, no li va arribar fins ja als seus 70 anys, amb el creixent reconeixement de la seva obra, una tranquil·litat només truncada al quedar vidu al darrer any de la seva vida.

A part dels objectius de vetllar per la difusió de l’obra d’un pintor, que Daniel Giralt Miracle el definia dies desprès de la seva mort com “un dels coloristes d’expressió més lliure i viva que ha donat Catalunya”, la Fundació també es proposa col·laborar en fer progressar l’art i la cultura al nostre País.